Discurs de Consuelo Payà en la presentació

d'Els Dietaris de Bernardo Rico i José Rico 1894-1932

Senyor alcalde, corporació municipal, monovers i monoveres, amics i amigues, molt bon dia a tots.

He de confessar-vos que al llarg d’aquestos més de dos anys que hem ocupat amb l’investigació objecte de aquesta publicació m’he sentit, (no rigueu per la comparació), una espècie d’Indiana Jones a la recerca no d’una arca perduda sinò d’uns papers, d’uns fets, d’unes persones que formen part d’una època concreta, contemporània, i especialment del meu poble, que encara que jo no l’he viscut la reconeixia i l’evocava com si l’hagués viscuda perquè tot allò que havia anat escoltant des de xiqueta i que jo he anat preguntant després, Bernardo Rico ho havia viscut, ho havia escoltat i apareix recollit als seus dietaris.

Bernardo Rico Albert era l’home de confiança de la família Martínez Ruiz, més concretament de don Isidro Martínez Soriano, pare de l’escriptor, qui degué contractar-lo al voltant de 1890. Durant tota la seua vida, des de la joventut fins a la seua mort, va ser el fidel guardià de les possessions de la família: cuidava de les finques, contractava els peons i els mitgers, negociava i venia els productes de les collites i dels ramats. Era doncs, l’ànima que cuidava de tot i feia que a la família de l’amo no li faltara de res.

Bernardo no hauria estat un capatàs especial ni hauria passat a l’història, sinó fos pel fet d’escriure durant 30 anys, que nosaltres en tinguem constància, dia a dia, tot el que passava al seu voltant. Per què escriu tot això? Evidentment els dietaris tenen una finalitat. La raó que els justifica és la de retre els comptes a l’amo: Bernardo apunta les incidències en les feines al camp, el rendiment de les collites, les persones que contracta, quant els paga, els diners que es gasta, les hores d’aigua de reg, la venda dels productes, com també ho farà després el seu fill, José, quan passa a exercir les mateixes funcions que feia son pare; finalitat i raó que també es demostra amb la lectura de la correspondència creuada entre Bernardo, i després José, i els membres de la família Martínez Ruiz. Però el fet més excepcional i que li dóna importància, i per això l’objecte del nostre interés, és que escriu tots els esdeveniments que succeïxen en la seua vida, en la de les persones que l’envolten, en el seu poble com també en la resta del món, de manera que pels dietaris apareixen els esdeveniments de la guerra de Cuba, de la de Marroc, els fets de Melilla, la mort d’Antonio Cánovas però sobretot, fets quotidians que no quedaven registrats en cap lloc, fets domèstics i personals que mai no s’hagueren conegut si ell, cada dia no ho haguera escrit als seus dietaris, convertint-se en testimoni d’excepció no sols de les vides dels membres de la família Martínez Ruiz sinò també de la vida d’un poble i dels seus habitants. Però això no ho és tot, Bernardo també decora els seus dietaris amb menuts dibuixos d’estil naïf requetegraciosos on apareixen des d’un planter de tomateres, un cabriol, animalets i fins i tot persones, com quan dibuixa al señorito Pepe "Azorín" amb un ricardito i un bastó.

Els dietaris recullen dia a dia el temps que fa amb una precisió extraordinària, potser també amb la finalitat que déiem abans per a justificar els treballs i les collites, encara que també és una constant al gènere dietarístic, topònims dels camps i llocs de Monòver, noms i malnoms de persones, situacions quotidianes, extraordinàries i personals en la vida del poble, de les famílies i de les persones, i en definitiva d’una època, que pot resultar de gran ajuda i interés per a la investigació en molts diversos camps del coneixement humà i del saber científic: la metereologia (ja he dit que dia a dia apunta el temps que fa amb una gran precisió), la filologia, desde el punt de vista lingüístic i de l’estudi dels gèneres literaris el dietarístic en aquest cas, la història social també troba aquí fonts per a l’estudi de les famílies, de les clases socials, l’etnografia, i a més a més no hem d’oblidar per als estudiosos azorinians la visió que Bernardo ens dóna de la família Martínez Ruiz i sobretot del mateix Azorín, de les seues vingudes al poble, de les seues relacions amb ell i amb la gent, d’un Azorín-persona en la seua estada quotidiana a sa casa i en el poble. Però el més important és que els dietaris fixen la memòria i a més a més, són una font imprescindible per a testimoniar allò que coneixem per la història oral, clarificant-la i corroborant-la, i evidentment, complementant-la: així esdeveniments que qualsevol de nosaltres particularment hem escoltat en boca dels nostres pares, dels nostres iaios o que els hem llegits als periòdics antics, o els hem vists a fotografies antigues, Bernardo Rico i son fill els escriuen, com també d’altres dels quals no en tenim constància oral perquè les paraules, com ja sabeu, se les emporta el vent o que resulten tan quotidians o personals que tan sols resten en la memòria d’aquells que les han viscut, patit o escoltat i tenen una ressonància durant un temps o per a un grup molt reduït de gent. Estic segura que més d’un dels que esteu aquí quan ho llija trovarà algun familiar o algun fet i dirà : oh!, és el meu iaio, o açò ho sentia contar a mon pare i, si nó, associarà noms i malnoms amb els actuals i dirà : este deu ser el pare, el iaio o família de aquesta persona perquè tenen el mateix malnom. Es obvi que em referisc a un valor afegit però no menys important, el sentimental. I ho dic per pròpia experiència i en el meu cas, doble significat: Qui millor que el meu iaio Severo per a poder contar-me, encara que siga un episodi tan escabrós, l’accident de la cureña de Tortosa el 1929 on va perdre la vida Vicent Cagabultos? És clar que ningú com ell ja que anava en el convoi. Per això quan ens vam plantejar el meu company coautor i jo a qui li anàvem a dedicar el llibre vaig sentir la necessitat de dedicar-lo als meus iaios, no a Salvador i a José, sinó a Severo i a Pepe el Tomatero, a la seua memòria, que a l’igual que la de Bernardo i la de son fill, ara és de tots nosaltres.

En aquest any que es commemora el centenari del 98 i l’any Azorin, Bernardo i son fill ens donen testimoni de l’escriptor i de l’època i sobretot fan microhistòria, perquè, i sense cap pretensió literaria, simplement per al seu recordatori, ens mostren la realitat pura i dura de una societat ferida de mort i que s’ha de canviar, i tants canvis que li aguardaven! però reduïda a un espai concret, una comunitat concreta: el poble, Monòver. Per això agraïm a l’ajuntament de Monòver i a la Caja de Ahorros del Mediterráneo l’edició d’aquest llibre perquè aquesta pensem que és l’aportació que fa el poble a l’època i a l’escriptor.

Espere que aquesta publicació, com a font documental, desperte l’interés dels investigadors i estudiosos, (dels quals hui en veig aquí un bon grapat), i que a tots vosaltres, amics i amigues, la lectura us resulte tant enriquidora i apasionant com ho ha sigut per a nosaltres. Moltes gràcies.

Consuelo Payà Amat,

Casa de Cultura 9 d’Octubre de 1998